L’arròs d’en Jordi – Lo Nostre Arròs

LO NOSTRE ARRÒS

El sol surt al Delta del Ebre, els tons taronges comencen a trencar la manta fosca de la nit i es comencen a reflectir a les aigües emmirallades dels arrossars, on els colors taronges brillen amb més intensitat.

En Jordi està assegut damunt del seu tractor contemplant la bellesa de quan el cel i la terra s’uneixen per commoure els cors de les persones, aquell sentiment de calidesa quan estimes la terra que t’ha vist créixer.

Es el moment preferit d’en Jordi, per la tranquil·litat i per l’espectacle. El seu iaio li va ensenyar a matinar i a contemplar el que l’envolta. Sempre que el portava a veure la sortida del sol, el seu iaio li donava un d’aquells consells que ell escoltava amb atenció però que no acabava d’entendre, ara que el seu iaio ja no hi era, els guardava com el seu més apreciat tresor.

“Per aconseguir el que et proposis has de treballar dur”, recordava en Jordi, “si vas sempre amb les mans a la butxaca tan sols aconseguiràs que quan caiguis et peguis una morrada”. “Que no t’importi fallar Jordi, no hi ha res pitjor que no saber perquè lluitar, perquè fas les coses, busca el que et mou per dins i serà quan comencis a viure”. “Sempre tens que agrair-li a la terra el que et dona, i torna-li alguna cosa de les que t’ha donat. Intenta deixar el món millor del que l’has trobat.”

Feia temps que en Jordi no pensava  amb els consells del seu iaio. Va mirar els camps d’arròs que abans havia cultivat el seu iaio i es va donar compte d’un petit detall que fins aquell moment no havia cobrat sentit. Segurament per les presses i la costum del dia a dia.

Recordava que quan era petit i anava amb el seu iaio al arrossars sempre estaven plens d’ocells. Ocells de tots colors i totes mides omplien de vida la seva terra, i que el seu iaio sempre deia que el que era bo per el els ocells era encara millor per les persones.

Recordava que el que més li cridava la atenció era la polla blava, ja no se’n veia per el Delta, feia temps que s’havia extingit. Al principi el que més li agradava d’aquell ocell de plomes blaves era el seu nom, li feia gràcia. Però poc a poc el va fascinar el seu plomatge de tons blaus i la seva valentia.

Havia pres una determinació, tenia que aconseguir que els ocells tornessin als seus camps, en especial la seva companya d’infància, perquè allí on estigués el seu iaio pogués estar orgullós d’ell.

Va començar canviant la seva manera de cultivar, va canviar pesticides i les trampes, transformant-los poc a poc i cap a la agricultura ecològica. Va implicar un dur esforç per en Jordi, però per fi havia descobert  perquè lluitar i això li donava les forces per seguir endavant.

Al cap dels anys, el camp d’en Jordi era igual que el del seu iaio, ple de vida i de colors, fins hi tot havia tornat la polla blava. Tot hi que la polla blava es menjava part dels seus conreus, en Jordi no s’havia sentit mai tan ple, per fi feia el que més li agradava a la vegada que podia cuidar del seu entorn. Per fi li podia tornar una mica de tot el que li havien donat aquelles terres a la seva família.

La polla blava tornava a ser la seva companya,  tot hi que es menjava part del seu arròs,  no tenia comparació amb lo que aquella terra li havia donat a ell, podia estar orgullós de poder deixar el món millor del que l’havia trobat.

Aquí us deixem unes imatges d’en Jordi que podeu descarregar i pintar!

En jordi treballa en un camp d'arròs
En Jordi orgullós del seu camp
La polla blava és una espècie reintroduida en el territori
En Jordi ha trobat una polla blava

.                                       .

En Jordi sembra el camp